General,Política

5 pecats de Junts pel Sí

4 Des , 2015  

Les plebiscitàries del 27S han deixat un escenari menys clar de l’esperat. Des de l’endemà mateix, tots els focus i tota la transcendència del moment s’han posat sobre la CUP. Per contra, Junts pel Sí ha quedat en un pla més discret, escapolint l’autocrítica i sense responsabilitat aparent en la gestació la situació. Però quins van ser els errors de la coalició de Romeva?

Victòria segura.  La candidatura es va fer sobre la idea de guanyar. Sumant ERC, CDC i les principals cares del sobiranisme civil, la majoria absoluta era provable i la investidura es donava per descomptat. – Arrasarem! – em van assegurar almenys dos militants. En la seva construcció s’havia invertit molta energia en què ERC acceptés la llista conjunta, bastant a negociar-ne la composició i gens a preveure com es gestionarien les dificultats. Ara, mentre la CUP organitza debats de 1.200 persones amb certa tranquilitat, a l’altre costat de les negociacions no hi ha vies clares de participació i sembla que el principi determinant sigui el de major representació de CDC. Sense la superioritat imaginada, JxS està patint; es dóna compte que estava més pensada per guanyar que per haver de negociar.

Una campanya per a convençuts.  Incloure en la llista del Sí el partit de les retallades i el més esquitxat per corrupció a Catalunya no és la millor manera de créixer. Això ja es veia d’entrada. Però, de sobte,  la gent més políticament allunyada es van començar a fer selfies de grup a la plaça del poble (així ho veien els curiosos). La campanya va convertir-se una marató d’actes massius per a fidels de l’estelada. Llavors encara no sabien que estaven fent segona força a Cs. L’objectiu era conservar els qui ja havien votat Sí el 9N, disputar-los a la CUP, mentre es renunciava implícitament a les classes treballadores més allunyades del procés.  La CUP es va quedar sola havent de parar el creixement del no;  s’en va sortir parcialment però es va trobar a faltar a ERC.

La independència és fàcil. Vaig anar al míting de JxS del meu poble. Cap al final, s’assegurava que el procés d’independència seria tranquil, sense sacsejades, ràpid i lo més important: ningú ens tocaria la butxaca. Això em va xocar. A casa, sempre he sentit que la independència te l’has de lluitar molt i que és difícil de mantenir. Que té costos però també satisfaccions. Ara que s’acusa a la CUP d’immaduresa, convé recordar aquestes consignes infantils llençades en campanya. I sobretot preveure què pot passar a mesura que avancin els dies i el fast food indepe no arribi.

Naltres, el procés. Junts pel Sí va incorporar lo milloret de les entitats sobiranistes. Simbòlicament, la força de la mobilització es dipositava al Parlament, a fora ja no calia fer res més, només confiar que els cracks del sobiranisme resolguessin el partit. La participació directa s’havia acabat. I així ha estat. De les eleccions cap aquí, el paper de la gent comú és el de mirar, animar, criticar, exigir, insultar i poca cosa més. Per molts, la retirada és normal; com si haver-se manifestat cinc anys seguits donés dret a pensió. Ara mateix, la única hipòtesi de treball és que la independència arribi d’un Parlament autonòmic bastant acostumat a donar-nos frustació i desencant. La via municipalista no hi és present, ni amb l’AMI ni sense. A la desobediència civil organitzada no se l’espera. Només queda cridar ben fort a favor dels bons, els de l’autèntica llista del procés.

Faust fallit. Al llarg del procés, molts sobiranistes d’esquerra han defensat l’estratègia del pacte amb el diable. Com en el mite de Faust, per aconseguir la independència calia entregar el lideratge a CiU durant un temps i fer vista grossa sobre les seves malifetes. Anar-hi “amb el nas tapat” també en deien.  L’estratègia hauria sigut bona si  a l’hora de la veritat  el diable hagués complert però, lluny d’això, el plebiscit del 27S va despullar-lo incapaç de materialitzar la majoria desitjada. Per si no n’hi hagués prou, ara CDC amenaça amb fer-se enrere si no pot conservar el control i el botó de convocar eleccions (xantatge). És ben estrany de veure com, a l’altra banda, ni ERC ni les entitats sobiranistes mostren cap tipus de penediment ni de replantejament. Tots els indicadors (electorals inclosos) assenyalen la insuficiència d’aquest pacte fàustic. De cara al procés constituent cal ampliar-lo i recomposar-lo com ha posat molt bé damunt la taula (de negociacions) la CUP. El pas al costat és imprescindible tard o d’hora..

,