General,Política

BAÑOS INVESTIT

7 Gen , 2016  

Ara ja es pot dir: el president serà Baños. Per això va plegar en un moment tan estrany. Era la única manera d’acontentar a tothom. Tots els convergents fa dies que l’ensabonen i ara no podran negar-s’hi. Té els de Súmate a favor; los de Poble LLiure i Endavant també. Vicent Partal i Mònica Terribas, amb ell, a mort. Mas el va citar repetidament en la roda de premsa com a senyal inequívoca que era l’escollit. I ERC … lo que més convingui. Fins i tot el Coscubiela es posarà tendre. Finalment, s’entén l’estratègia de la CUP. Baños és el consens..

General,Política

5 pecats de Junts pel Sí

4 Des , 2015  

Les plebiscitàries del 27S han deixat un escenari menys clar de l’esperat. Des de l’endemà mateix, tots els focus i tota la transcendència del moment s’han posat sobre la CUP. Per contra, Junts pel Sí ha quedat en un pla més discret, escapolint l’autocrítica i sense responsabilitat aparent en la gestació la situació. Però quins van ser els errors de la coalició de Romeva?

Victòria segura.  La candidatura es va fer sobre la idea de guanyar. Sumant ERC, CDC i les principals cares del sobiranisme civil, la majoria absoluta era provable i la investidura es donava per descomptat. – Arrasarem! – em van assegurar almenys dos militants. En la seva construcció s’havia invertit molta energia en què ERC acceptés la llista conjunta, bastant a negociar-ne la composició i gens a preveure com es gestionarien les dificultats. Ara, mentre la CUP organitza debats de 1.200 persones amb certa tranquilitat, a l’altre costat de les negociacions no hi ha vies clares de participació i sembla que el principi determinant sigui el de major representació de CDC. Sense la superioritat imaginada, JxS està patint; es dóna compte que estava més pensada per guanyar que per haver de negociar.

Una campanya per a convençuts.  Incloure en la llista del Sí el partit de les retallades i el més esquitxat per corrupció a Catalunya no és la millor manera de créixer. Això ja es veia d’entrada. Però, de sobte,  la gent més políticament allunyada es van començar a fer selfies de grup a la plaça del poble (així ho veien els curiosos). La campanya va convertir-se una marató d’actes massius per a fidels de l’estelada. Llavors encara no sabien que estaven fent segona força a Cs. L’objectiu era conservar els qui ja havien votat Sí el 9N, disputar-los a la CUP, mentre es renunciava implícitament a les classes treballadores més allunyades del procés.  La CUP es va quedar sola havent de parar el creixement del no;  s’en va sortir parcialment però es va trobar a faltar a ERC.

La independència és fàcil. Vaig anar al míting de JxS del meu poble. Cap al final, s’assegurava que el procés d’independència seria tranquil, sense sacsejades, ràpid i lo més important: ningú ens tocaria la butxaca. Això em va xocar. A casa, sempre he sentit que la independència te l’has de lluitar molt i que és difícil de mantenir. Que té costos però també satisfaccions. Ara que s’acusa a la CUP d’immaduresa, convé recordar aquestes consignes infantils llençades en campanya. I sobretot preveure què pot passar a mesura que avancin els dies i el fast food indepe no arribi.

Naltres, el procés. Junts pel Sí va incorporar lo milloret de les entitats sobiranistes. Simbòlicament, la força de la mobilització es dipositava al Parlament, a fora ja no calia fer res més, només confiar que els cracks del sobiranisme resolguessin el partit. La participació directa s’havia acabat. I així ha estat. De les eleccions cap aquí, el paper de la gent comú és el de mirar, animar, criticar, exigir, insultar i poca cosa més. Per molts, la retirada és normal; com si haver-se manifestat cinc anys seguits donés dret a pensió. Ara mateix, la única hipòtesi de treball és que la independència arribi d’un Parlament autonòmic bastant acostumat a donar-nos frustació i desencant. La via municipalista no hi és present, ni amb l’AMI ni sense. A la desobediència civil organitzada no se l’espera. Només queda cridar ben fort a favor dels bons, els de l’autèntica llista del procés.

Faust fallit. Al llarg del procés, molts sobiranistes d’esquerra han defensat l’estratègia del pacte amb el diable. Com en el mite de Faust, per aconseguir la independència calia entregar el lideratge a CiU durant un temps i fer vista grossa sobre les seves malifetes. Anar-hi “amb el nas tapat” també en deien.  L’estratègia hauria sigut bona si  a l’hora de la veritat  el diable hagués complert però, lluny d’això, el plebiscit del 27S va despullar-lo incapaç de materialitzar la majoria desitjada. Per si no n’hi hagués prou, ara CDC amenaça amb fer-se enrere si no pot conservar el control i el botó de convocar eleccions (xantatge). És ben estrany de veure com, a l’altra banda, ni ERC ni les entitats sobiranistes mostren cap tipus de penediment ni de replantejament. Tots els indicadors (electorals inclosos) assenyalen la insuficiència d’aquest pacte fàustic. De cara al procés constituent cal ampliar-lo i recomposar-lo com ha posat molt bé damunt la taula (de negociacions) la CUP. El pas al costat és imprescindible tard o d’hora..

,

General,Política

Més que un club

28 Nov , 2015  

Avui en dia, si no escrius  un article sobre la CUP no ets ningú. Així que som-hi, anem al gra, no gastem línies en la introducció i posem-nos a cobert:

La CUP no és responsable dels errors de Junts pel Sí. Per molt que s’hi esforci, JxS continua tenint 62 diputats i no els 63 que li permetrien investir president sense haver-lo de consensuar. I això no és responsabilitat de ningú més que del mateix president: ell va ser qui va frenar les eleccions després del 9N per trencar amb Unió i ell qui va imposar l’estratègia de Junts pel Sí després de les municipals. Exigir, ara, que dos diputats de la CUP votin a favor de la seva investidura no és demanar generositat; és tenir el rostre endurit. Arribats a aquest punt, convé que CDC demostri que sap estar en el front institucional del procés sense ocupar un paper preponderant.

El prèssing CUP, una mala inversió. La CUP és la única força de d’independentisme en expansió i que continua aportant nous suports. Ho diuen les dues darreres eleccions, ho diu el CEO i ho diuen els somriures íntims de la gent que no parla de política en públic. La CUP ha vingut per quedar-se i és previsible que si aguanta la pressió es consolidi com a força decisiva. A més, l’independentisme la necessita per seguir creixent. Des d’aquest punt de vista, els excessos del #PrèssingCup d’aquests dies són un error.  L’ambient d’histèria que es respira està arribant a punts insostenibles i pot acabar produint efectes inversos als desitjats: sensació d’aferrament al poder, plumeros al descobert i enèsima patacada electoral (estatal). La histèria dels uns pot donar pas a la histèresi dels altres.

Què va votar el votant de JxS? Mas o independència? L’exercici de democràcia interna i d’obertura que realitza la CUP amb el debat de Manresa no té gaires precedents en la política catalana. Vist el nivell dels atacs rebuts i la importància relativa que té el tema,  és més que generós. Però què hi ha de Junts pel Sí? No seria bo que imités la CUP i convoqués tots els seus candidats i simpatitzants per tractar la qüestió? A jutjar per l’enquesta del Jordi Calvís a Twitter, Mas no sembla tan imprescindible per les bases de Junts pel Sí, com pels seus parlamentaris. A pesar de la seva pluralitat interna i segons expliquen els diputats de la CUP, la preponderància de CDC en les sessions de negociació de moment és total. Però com es viu això fora del Parlament i a fora de les xarxes? S’hi està d’acord?

M’agradaria que la CUP aguantés. Vicent Partal es queixava que s’han perdut dos mesos i es mostrava decebut. No hi estic d’acord. El temps perdut comença ara, amb la campanya electoral a les eleccions espanyoles que paralitzaran les maquinàries de CDC i ERC. Segur que serà molt poètic això. Fins al moment, s’ha estat parlant i sembla que més enllà de la declaració del Parlament, Junts pel sí no ha sabut donar cap resposta a les propostes del Pla de Xoc de la CUP.  A hores d’ara, no veig cap motiu perquè la CUP hagi de ser més exigent amb els seus propis que amb la resta. Si ningú és imprescindible dins tampoc ho hauria de ser fora. Si va marxar Guardiola i amb Luís Enrique la cosa també funciona per què ens hauríem de quedar encallats aquí?

Vida més enllà del Parlament. Bona part del #PressingCup es basa en les excessives expectatives que s’han posat en aquest Parlament nostre. Des del #27S, sembla que la nostra única feina sigui estar pendents de com s’ho fan per allà dins. Això és trampa;  crea tensió i frustació. Sabem que qualsevol projecte polític no es construeix només des de les institucions autonòmiques i si parlem de la independència política i econòmica, doncs, encara menys. Molts dies em pregunto si no n’avançarien més si dos municipis qualsevol dels Països Catalans es federessin entre ells i comencessin a posar serveis en comú. Per més morbo, seria constitucional ja que només les autonomies tenen prohibit federar-se. Després, altres municipis s’hi podrien ajuntar i estaríem construint una república de fet,  independent fins i tot de les dinàmiques metropolitanes. És només una idea entre moltes. Que ningú s’espanti. I, sobretot, no desperteu l’AMI. Deixeu-la dormir dòcil que ara l’important és el president.

Quan plegarà Mas? El 27S, quan van comparèixer els candidats de Junts pel Sí, Mas sabia perfectament que només un miracle el podia fer president. Sabia com de fonda havia clavat la pota. El miracle l’han intentat fabricar en forma d’una boira mediàtica omnipresent que ha anat calant fins i tot en llocs impensats. I, qui sap?, potser es produirà finalment. Tot i això, si ara hagués de fer una previsió i com que a Ponent som bastant resistents a la boira, diria que ve canvi de temps. Diria que la CUP sabrà llegir que el desig d’independència és tan gran com el desig de renovació, de canvi de cares i de canvi d’arts. Fins ara, la CUP ho ha fet a la perfecció, captant l’atenció de molts que, com a mi, la política de partit ens deia ben poca cosa. No hi plego res, ja ho sé,  però diria que està donant un bany als vells partits i que ja és més que un club del qual em sento  penyista. Em fa l’efecte que a Mas només li queden dues opcions dignes: fer un pas al costat ara “per culpa de la CUP” o fer-lo al març per culpa de Junqueras. En qualsevol dels dos casos, amb tots els honors i aplaudiments possibles..

, ,

General,Política

VOTARÉ #NOSÍ

7 Nov , 2014  

Esdevenir Estat no li puc desitjar a cap país. En el millor dels casos podria desitjar-li tenir-ne, disposar-ne o qualsevol altre verb que es pogués mantenir sota control. Però esdevenir Estat seria reduir gent, territori i paisatge a una simple estructura administrativa. Nosaltres, els qui vivim aquí, mai serem Estat perquè sempre hem sigut molt més que això, i el redactor de la pregunta ja ho hauria de saber.

Votaré NO a l’Estat català perquè d’Estat ja en tenim. L’Estat és la policia avortant el Multireferèndum, és el govern de la Generalitat aturant el primer decret d’una Llei de consultes que havia costat tres anys a fer-se. Ja en tenim d’Estat, però declaradament submís a la Constitució espanyola, a la Caixa i la Merkel. És l’Estat dels corruptes que ens han mantingut en el post-franquisme més llarg de tots els possibles.

Tot i això, fins fa unes setmanes hagués votat SÍSÍ. Hagués fet vot útil si algú m’hagués assegurat que ho seria. M’hagués enganyat amb la mentida d’una consulta no vinculant per intentar fer-la vinculant amb la participació massiva i trencar amb l’Estat espanyol de la forma més democràtica. Lluny d’això, el president ens ha convidat a omplir de vots unes urnes amb les quals no estableix cap altre compromís que unes noves eleccions. Com si la seva feina no fos acceptar-ne el resultat, executar-lo o dimitir.

Així han malmès el dret a decidir, portant-lo primer al terreny del dret a opinar i després al dret a elegir nova gent que decideixi per nosaltres. Així defugen les reivindicacions d’ampliació de la democràcia que sempre han brotat al país i que s’han fet més evidents des del 15m. Així insinuen que el dret a decidir no pertany a la ciutadania, sinó als estats i als governants. Així l’han barrejat amb el dret a retallar.

Ara doncs, votaré NO als gestors de l’actual procés i a la seva manera fer, incapaços de mantenir una convocatòria seriosament organitzada, amb suficient antelació i d’habilitar un debat amb defensors i oponents.

I ja que hi som, votaré NO a l’ANC per no haver-se cregut el referèndum d’autodeterminació i no haver posat tots els seus mitjans a garantir-lo poble a poble, durant tot aquest any, fins a fer-lo inevitable. Una cosa semblant ha passat amb l’esquerra independentista que no ha cobert l’espai de carrer que deixava l’ANC. En definitiva, el meu NO serà també per la mandra i la poca autoconfiança, que sovint ens fa demanar a tercers que facin allò mateix que nosaltres podríem fer.

Dit això, votaré un SÍ rotund i sense esquerdes a la independència política i econòmica de Catalunya.

Votaré SÍ perquè votar dependència mai serà propi de l’esquerra. Votaré SÍ per una independència sense límits amb la que puguem organitzar-nos de la manera que acordem millor, directament i sense imposicions. Votaré SÍ a la independència d’aquest tros de país i a la igualtat de tots naltres, sigui quina sigui la nació de cadascú. Votaré SÍ a la independència que es demostra caminant, desobeint als qui la volen limitar i bregant amb els riscos..